Després de l’entrenament en bici sota la pluja de dissabte,pensava que diumenge ja escamparia, però m’he adonat que no seria així quan he sortit de casa en direcció a Montornés. Feia un matí frescot (8ºC) i tapadot, amb una pluja fina que queia insistentment.
Quines poques ganes tenia de córrer. Després de la Marató, he anat fent rodatges d’entre 15-18 kms, així que la distància no havia de ser problema. Un altre tema era el ritme. Fa molt de temps que no faig qualitat i ara em dona mandra haver de córrer ràpid. Però no hi havia més remeï que arribar a Montornés per agafar el generós lot de productes. Aquesta és la veritable cursa de la dona (és broma).
Després d’aparcar el cotxe, continuava plovent, així que, tot desganat, agafo el trastos de matar camí del pavelló on repartien els dorsals. Com un ànima en pena, començo a caminar sota la pluja i penso, sense massa convicció, que en 45 minuts tot pot canviar. Faig un intent de batre’m en retirada i truco a un amic amb qui havia quedat per veure si preferia anar a esmorzar en comptes de mullar-se, però no trobo la seva complicitat. Malaguanyada! Què faig? El paripé de córrer el darrer quilòmetre per agafar el lot, o la cursa sencera?…
En aquestes, arribo al pavelló, agafo el pitrall, el xip, i em quedo plantat en mig de la pista envolta de corredors canviant-se i refugiant-se del fred i l’aigua. Ja queda menys de mitja hora i encara no he decidit què fer. Mira que si corro i em refredo…
Després de badar durant una bona estona, decideixo canviar-me i afrontar el repte. "Hemos venido a jugar".
Sortint del pavelló,em trobo al rajat del Sergi, que s’havia apuntat a la Mitja però que finalment ha fet els 5 kms amb la Maria.
Em trobo amb els companys de l’Agrupació i ja vaig animant-me una mica (un 1 en una escala de 0 a 10, no us penseu). Estem molt endarrerits, però avui no m’importa. És el que pretenc, sortir lent i veure-les venir. Així doncs, trigo més de 30 segons en creuar la línia de sortida, i en enfilar la primera pujada, albiro la munió de corredors que tinc al davant.
Tot i que la primera meitat de la cursa és pràcticament tota de pujada, agafo un ritmet còmode de 4.10, amb les pusacions estables i al voltant de 165ppm. Poc a poc, vaig remuntant posicions, però sense apretar. Encara no estem al km 8, i el José Ríos i un altre ja baixen pel 10, quines màquines! I una mica després, un altre bon triatleta (je je je), en Marcel Zamora, que se mhavia escapat un metres (concretament us 1.500). El test per l’Ironman era aquí, i no pas a Banyoles.
Passat el km 9, a La Roca, la cursa enfila la tornada a Montornés, i decideixo deixar-me anar. Les pulacions ja van per sobre de 170 i començo a recollir cadàvers. Els quilòmetres cauen a bon ritme i no hi ha signes de defalliment. Arribat a Montornés, es passa prop de l’arribada, on rebo els ànims del Sergi i la Maria. Però encara cal donar una volta de més de 4 kms pel polígon, amb algunes rampes emprenyadores. Els darrers 6 kms els faig frec a frec amb un dels corredors.cat. De vegades tira ell i de vegades jo. Anem bastant fortets i agafem agent pel davant. Al final, una recta interminable d’1 km i acabo la cursa en uns respectables 1h24’52", que no està malament segons pintava el dia.
Agafo la caixa d’obsequis, sí, sí, una caixa bestial (que n’aprenguin els senyors de les duatlons i triatlons), i més content que un gínjol, me’n vaig camí de les dutxes, amb la satisfacció del deure complert i una altra osca a la culata.
CNMR-TRIATLÓ 