CNMR-TRIATLÓ

Blog del equipo de Triatlón CNMR

Archive for the ‘Entrenaments’ Category

Cursa de Sant Antoni

Posted by cnmrtri en enero 25, 2010

Tal y como avanzamos en el post anterior, este fin de semana tuvo lugar la mítica cursa de 10km del Barri de Sant Antoni. Normalmente conocida por ser la primera carrera de 10km del año y que sirve para evaluar el estado de forma de cada uno después de haber superado la Navidad.

Esta vez, tomaron la salida, Santos, Miguel Ángel aka «Miki» y David, todos con una motivación especial «probarse» y ver como están funcionando los entrenamientos que están realizando.

Los resultados obtenidos fueron realmente muy positivos, pues, Santos, a pesar de que el día anterior realizó una salida  ciclista de más de 100km –con diversos puertos de montaña-, consiguió realizar una marca sensacional: 37:46 (Santos estás que te sales, impresionante), por otro lado, David después de su parón forzado y con sólo tres semanas de «entrenos» desde que recibió el alta médica disputaba la segunda prueba (la anterior fue la SS, en la que consiguió un 40:10) realizando un extraordinario tiempo de 39:07 y Miki, que se estrenaba con los colores del CNMR triatlón consiguió completar el circuito en un tiempo de 52:27.

Enhorabuena a todos!

Posted in Entrenaments temporada 2009 | Leave a Comment »

2010: Nuevos Retos, nuevas emociones ..

Posted by cnmrtri en enero 22, 2010

Después de varios meses de haber estado en silencio queremos aprovechar el cambio de año para intentar volver a coger la «rutina » con el fin de poder volver a colgar en la «blogesfera«noticias, cotilleos, competiciones así como cualesquier otra cosa en las que participe la sección del CNMR y, por ende, permitir que todos aquellos que quieran conocer de nuestros progresos lo puedan hacer.

En primer lugar, queremos destacar el gran crecimiento que ha sufrido la sección, pues para esta temporada la sección del CNMR estará compuesta por 21 miembros, hecho que nos enorgullece y que nos encanta, pues, cuantos más seamos más posibilidades tendremos de poder sumar los máximos puntos posibles en las competiciones que nos presentemos e intentar conseguir que la sección de triatlón vuelva a conseguir la fama que se consiguió en su día con deportistas tan importantes como lo fue Josep María Pahísa, entre otros.

En segundo lugar, destacar el gran papel realizado por nuestro benjamín en los duatlones de montaña que se llevan disputados en esta temporada, consiguiendo subir a lo alto del podio en diversas ocasiones: FELCITATS RAMÓN!

En otro orden de cosas destacar:

  • Sergi volverá a participar en un IM, en particular el de Lanzarote (Sergi es nota que això de la llarga distància es lo teu, molta sor per aquest nou repte!);
  • Xavi y Paco se irán a las Islas Canarias para hacer su debut en la larga distancia, en particular participarán en la prueba de Arinaga (Paco no te fies de Xavi que ir a 175 pulsaciones no significa hacer entreno aeróbico! fuera bromas mucha suerte para vosotros que a pesar de que estos días llueve sois de los pocos que cogeis la bicicleta o salís a correr!!)
  • Santos, de nuevo ha obtenido plaza para participar en el Maratón más importante: NY (Santos aquest any no facis experiments abans ni el dia de la cursa!)
  • Otros tantos, entre ellos el gran Monti, se van a realizar la quebrantahuesos…

Esto es un pequeño avance de la temporada que nos espera este año y que esperemos que cada uno de los miembros de la sección de Triatlón del CNMR pueda conseguir sus objetivos.

Como aperitivo, este domingo se celebra la Cursa de Sant Antoni a la que acudirán diversos miembros para evaluar su estado de forma y empezar a tomar contacto con el «ambiente» de la competición. Mucha suerte a todos (excepto a Santos que sabemos que va a realizar una extraordinaria carrera tal y como viene demostrando en las últimas que ha participado)

Posted in Entrenaments temporada 2009 | Leave a Comment »

IM Frankfurt by Sergi

Posted by cnmrtri en julio 8, 2009

Divendres

Quedem l’expedició al complet a la terminal nova de l’aeroport, on després de nuestros más y nuestros menos per a embarcar la bici, emprenem el viatge. Excepte per part del Dume, la resta teniem un estat no se si dir d’excitació, cagalera o nerviosisme contingut (fins i tot el Jaume, que va venir a deixar al Dume, i que no sortia fins al dia següent).

Arribem a Frankfurt i de cap a l’hotel. Aquí ja es va fracturar una mica el grup: alguns a sopar, altres a fer de papes amb el nen, altres al seu hotel a fer no se que (Lluis….).

Dissabte

I al dia següent, recollida de dorsals, entrepans del copon a subway, boda de motards roqueros a l’edifici contigu a on donaven els dorsals (römer platz), i tots a portar les bicis al llac. Naturalment amb els contratemps que suposa anar en grup nombrós: uns van lents, els altres massa ràpid, uns perden la documentació, els altres se duermen en los laureles. Però al final tots aconseguim deixar els trastos a la T1, on ens assignaven un voluntari per cap per a acompanyar-nos a deixar la bici, i explicar-nos que teniem que fer a l’endemà.

Donem una volta per la zona del llac, i veiem ja el recorregut marcat amb les boies. Curiosament, no vaig tenir la sensació de que fos molta distància. Suposo que ja vaig començar amb la tàctica de positivitzar-ho tot, i no veia problemes enlloc, i tot era factible (que no fàcil). A tot això, jo tenia la companyia dels meus pares, germana, cunyat i la meva super dona i el Sergi Jr. Agrair a tots la seva presència i suport, i als meus companys d’expedició, les atencions prestades al Sergi Jr, que és un torbellino i tothom va tenir gestos carinyosos cap a ell.

De tornada cap a Frankfurt la Maria, Sergi Jr i jo vam anar amb la meva familia, i ens vam tornar a trobar amb la resta més tard per a atracar un supermercat, pensant en l’esmorçar del dia D.

El sopar previ al dia D el vam fer tota la comitiva triatlètica junta, i vam fer una porra per a veure quins temps deiem tots que farien els demés. Lo més collunut és que la majoria vam apropar-nos moltíssim als temps que vam fer realment. Això és que tots vam fer una cursa més o menys sense grans problemes, dins del que és un IM. Aquí van caure unes quantes cerveses, seguint el consell del trainer, per a veure si podiem dormir bé, però a mi no em va ajudar gaire. A les 23:45 encara estava despert, i tocaven diana a les 03:50.

Diumenge dia D:

Després d’esmorçar baixem el Jaume i jo, i trobem puntual al Lluis (no així al tardón del Santos). I ens fotem a 1 dels autocars a disposicó nostre, que sortia desde el mateix hotel. Jo ja em vaig desmarcar, intentant evitar nervis innecessaris, i em vaig enxufar la musiqueta fins al llac. La cara de la gent a l’autobus era de calma tensa. Tothom sabiem que ja no hi havia volta enrera, i que tot el fruit de l’entreno el teniem que demostrar en el que podia ser un gran dia. Els qui em coneixeu sabeu que tot i anar bé de cames, un dels meus punts forts és el cap, la planificació i la motivació. Doncs gràcies a la bona planificació, i a la calma i l’estat positiu en que anava (recordes Jaume: avui tot és perfecte ¡!!!), ni em vaig immutar quan vaig arribar a la bici, i vaig trobar-me la roda del davant punxada. Tenia temps, material, feia bon dia, i el Jaume em podia ajudar. Així que vam canviar la roda en un plis plas, i a seguir: volta de rigor veient a tots els beneits als que anavem a guanyar, visita al Sr. Roca, neoprè i cap a l’aigua. Ens desitgem tots sort i prenem posicions. Santos i jo vam situar-nos en primera fila, i vam estar uns 10 minutets surant a base de moure peus i cames (bon escalfament). Si ens volien guanyar, que ens adelantessin ¡!! No feiem més que repetir-nos que el gran moment ja havia arribat. Estavem emocionats, i no vaig percebre cap senyal de por, tot i que si de respecte. I es dona la sortida ¡!!!!!

Natació:

En contra del que m’havien recomanat, vaig agafar la linea de les boies, perquè em va semblar que el ritme era bo, i no hi havia gaire òsties. L’aigua era neta, fins i tot si feies algun glop involuntari estava bona (seria que tant positivisme m’estava afectant)? Hi havia tanta gent, que jo no sabia si m’adelantaven a mi, o si jo adelantava, perquè de cop i volta estava amb dos tios a banda i banda, i de cop i volta no hi havia ningú, i després san torne-m’hi. Jo només pensava en allargar la braçada, i deixar que el cos fluís. Quan vaig sortir la primera vegada no vaig voler mirar el temps, per precaució. Vaig sentir com la Maria em cridava, i la vaig veure encaramada a una espècie de tarima amb el Dume, i animaven com a bojos. Per a mi això va ser: SUBIDON SUBIDON. I pum tornem a l’aigua, i més del mateix. Total que surto i miro i 1 hora clavada. OEOEOEOOEEOEOEEEEE quina trempera !!!!! Faig la transició, i em pixo mentre em trec el neoprè per a lubricar la gespa !!!!!

Bici:

En 1h 05 ja estava rodant amb la bici, i no feia més que dir: no et passis i no t’emocionis… tu segueix la teva planificació ¡!!! Segueix les pulsacions i la cadència… cadència ????? Ostia put… és la primera vegada que em falla el cadenciòmetre desde que tinc la bici. Però no passa res, avui tot és perfecte. Les pulsacions em diran com tinc que anar, i a hores d’ara, puc saber a quina cadència vaig sense veure el numeret (tantes autovies fan que un aprengui, no?). Tirem cap a Frankfurt, i ja comencen a passar maquinorros amb rodes estratosfèriques tirant de plat com a cosacos. Però jo a lo meu, i molt concient de voler fer un fair play. Jo no vaig veure pilotons, ni gent xupa rodes exagerats, però hi havia jutges amb moto per tot arreu, i vaig veure com feien cumplir el reglament a rajatabla (10m de distància), i treure amonestacions a bastanta gent (dos d’ells sembla que van aprofitar-se del meu rebufo, i els van pillar infragantis !!!!). Van anar arribant les tres pujades més famoses, amb gent animant com si del tour de frança es tractés. La temptació de fotre un pal i tirar era forta, però jo ho tenia molt clar: volia acabar bé, entrant a meta amb la familia sonrient, i quedava mooooooollllllltttttt per endavant, així que amb paciència i una canya, vaig anar cremant els km. Això no vol dir que anés tocant-me la fava. LA primera volta la vaig passar en 2h 30, i va ser a la segona on vaig treure el peu de l’accelerador, més penalitzat per l’esquena, que per les cames. Però si que vaig disfrutar molt durant tot el tram ciclista. Passant per zona de meta per començar la segona volta, vaig veure al animador del grup, el gran Dume, i poc després la meva dona cridant com una boja (de nou SUBIDON SUBIDON), i comença la segona volta, que ja vaig enfocar totalment a preparar les cames pel trotecito que m’esperava després.

L’entrada a T2 també molt emocionant, amb la meva familia cridant, i milers de persones animant-nos.

Run:

És increible com es relativitza tot en funció de les circumstàncies. Recordo la mala òstia que tenia fa unes quantes setmanes quan tenia que anar a fer els rodatges de 30 km (només 2 en tota la temporada), i ara, sortint de boxes, pensava: vinga Sergi, només falta la marató i això està fet ¡!!!!!! Igual que a la natació, durant la bici no mirava per a res el temps, i quan vaig sortir a correr, i vaig veure que havia fet 5h 31m en la bici (i si que hi havia 180km), la moral em va pujar pels núvols. Just sortir de boxes estava la meva dona, a qui li vaig fotre un petó dels de película, per a iniciar la primera de les 4 voltes de la marató. Tot i que sabia que anava molt bé de temps, vaig marcar-me el meu ritme i no vaig sortir com un cohet. Ja desde la primera volta no feia més que passar a gent, i hi havia molta gent ja caminant. Suposo que tothom segueix la seva estratègia, però no entenc perquè van com a motos amb la bici, per a després caminar gairebé durant tota la marató. A banda i banda del riu hi havia molta animació, suposo que també gràcies que va fer bon dia (a trams bastanta calda), però a mi qui em feia recarregar forces era la Maria i el Sergi Jr i la family,¡!!! Ademés del trainer Dume, qui ens preguntava com anavem, ens donava ibuprofens, en fi, tot un luxe.

Enfilo la segona volta, i aquesta va ser més traidora. Jo veia que anava molt bé, no em feia mal res, i podia parlar tranquilament. Això està xupat, vaig pensar. Craso error ¡!!!! Quan passava de nou per on estava la family, el meu pare em va acompanyar corrents uns 50m (com em va agradar això ¡!!), i jo li deia que això estava fet. Doncs a la tercera volta, no va venir el del mazo, ni la pàjara ni res de res. Es tractava d’un tema mecànic: els quàdriceps feien un mal del copón. Naturalment, era el meu primer IM, la meva primera marató, i tampoc tinc gaire bagatge a la llarga distància. Jo sabia que no era una qüestió de teca, ja que tot i que a partir del km 27 el cos ja no volia ni barretes ni gels (els hi tinc un fastic ara mateix ¡!!!!), havia menjat molt bé. I en cap moment vaig pensar en parar; era només que feien molt de mal. Així que vaig començar a intentat evadir-me de la sensació de dolor, i pensar només en lo poc que faltava per a cumplir un dels meus somnis, fent ademés un temps molt meritori. Va ser quan vaig afluixar per aconseguir arribar bé. És curiós: una de les meves ilusions era acabar sense caminar. Preferia fer 5 minuts més sense caminar, que 5 menys havent caminat (habituallament a part, of course ¡!!). Quan em van posar la pulsera blanca ja només quedaven 3 km, i així vaig anar arribant a la catifa vermella. Encaro la recta paralel.la a la sortida de la T2, gir de 90º a la dreta, i comencen els 150 metres finals. Els primers 70 els passes per un passadís de no més de 1,5 m d’ample, on la gent està abarrotant les valles que limiten el passadís i et van donant la mà. Et sents el tio més ironman del món. Estàs a punt d’aconseguir-ho, i la gent t’ho reconeix. I llavors vaig entrar en els útlims 80m d’èxtasis. Allí estaven els meus, com sempre, donant-me el seu suport. I ara emocionats veient com el seu marit, pare, fill, germà i cunyat, culminava el seu repte. La Maria encara no es deu creure que li digués que saltés la valla quan em va donar el Sergi Jr. Però ho va fer, i vam entrar els tres a meta junts, braços alçats i una sensació de felicitat immensa, per acabar el meu somni en familia. Us asseguro que aquest va ser el millor moment de tot el meu Ironman.

Sergi jr. Sergi i Maria Finish Line IM FrankfurtSergi jr. Sergi i Maria Finish Line IM Frankfurt

En fi, la resta ja és història, i estic segur que hi haurà més IM, ja que tinc tot el que fa falta: la voluntat i les ganes de fer més, un equip i uns companys amb qui dona gust entrenar, competir i passar-ho bé, i sobretot una dona preciosa i fantàstica que em permet fer-ho sense reserves i que m’anima.

He trigat casi més en escriure això que en fer el IM, i al final m’he emocionat recordant els útlims metres. Nens, no deixeu d’intentar fer un. És indescriptible ¡!!!!

Felicitar als meus companys IM, Santos, Jaume, Lluisos (Remón i Planagumà), i Dume, perquè se el que van patir per a fer la cursa. I Pere, digues quan vols fer el teu IM, i allí estarem tots (fent-ho es clar !!!!)

Sergi

Posted in Entrenaments temporada 2009 | Leave a Comment »

I Triatlón de Calafell

Posted by cnmrtri en junio 29, 2009

Este fin de semana, mientras Dume disputaba en Niza su primer IM, 3 componentes de la sección de  Triatlón del CNMR  (Xavi, Paco y David) se dieron cita en la localidad de Calafell para disputar la primera edición del Triatlón de distancia Sprint de la citada localidad (prueba no puntuable).

Le peculiaridad de esta carrera fue que la salida de los Federados se dio a las 10:45 y no a las 9:00 am. Hecho que desde aquí aprovechamos para quejarnos, pues, realizar una salida de federados tan tarde desluce la carrera, ya que implica correr en horas de bastante calor.

A pesar de que la temperatura del agua era idónea para nadar con neopreno los jueces permitieron su uso debido al gran banco de medusas que había en la playa.

A las 10:30 los componentes del CNMR se dirigieron a la playa para realizar los pertinentes ejercicios de calentamiento y una vez realizados los mismos se dirigieron a buscar posición, no sin antes desearse surte.

La salida de la natación, a diferencia de la Mataró, fue una salida con menos aglomeración y que permitió que los nadadores pudieran llegar limpiamente a la primera boya.

Xavi concluyó el sector en un tiempo de 12’04« y segundos más tarde salían David y Paco. Mientras que Xavi al hacer la T-1 pudo enlazar con un grupo Paco y David se quedaron descolgados durante la primera vuelta, hasta que se unieron a ellos 4 triatletas creadno un pequeño pelotón que no se separaría hasta el final. Xavi mientras tanto seguía haciendo su carrera y poniendo tierra de por medio entre sus compañeros.

En el sector de la carrera a pie, fue cuando se empezó a  notar el gan calor de ese fin de semana, haciendo que el correr 5km fuera todo un suplicio.

Paco, David y Xavi

Paco, David y Xavi

Los tiempos de los componentes del CNMR fueron:

MARQUEZ MARQUEZ, JAVIER C.N.MOLINS DE REI- ABM 1:04:03
SANCHEZ GONZALEZ, DAVID C.N.MOLINS DE REI- ABM 1:06:01
GONZALEZ MARCOS, FRANCISCO C.N.MOLINS DE REI- ABM 1:07:37

Posted in Entrenaments temporada 2009 | Leave a Comment »

Entreno Iron-weekend (by Santos)

Posted by cnmrtri en junio 7, 2009

Aquest matí hem sortit a fer els kms de la bici de l’Ironman el Sr. Barbero i un servidor.

Això havia d’haver estat ahir, però per por de les previsions meteorològiques, es va produir un canvi de plans, un canvi que no va voler fer la resta de l’equip, que es va trobar amb el líquid element el matí de dissabte.

Per la meva part, el cap de setmana no es presentava amb gaire optimisme, tot i ser un dels meus trets identitaris, com ja sabeu (ejem). Des del dilluns passat arrossegava problemes en la part posterior del genoll esquerre, i dijous vaig provar a córrer 10 kms suaus, amb un resultat completament decebedor. Així doncs, tenia assumit que no podria fer els tests importants del cap de setmana.

No obstant això, vaig decidir anar dia a dia i divendres va tocar nedar al mar amb el Sergi, David, Albert i una amiga de l’Albert que hem de fitxar (una crack). Prova superada.

Dissabte havia quedat amb el Sergi per fer els 30 kms a la carretera de les Aigües. Tot i que pensava que el genoll diria prou i hauria d’abandonar l’entrenament, vaig provar i l’articulació em va respectar. Va ser una sortida progressiva, començant a 4.55 i acabant a un ritme proper als 4 min/km, i amb bones sensacions.

Ja només quedava la bici, ni més ni menys. Després de preguntar per diferents rutes, per no repetir part de la sortida de la setmana passada decidim tirar pel dret i fer el mateix, però amb 50 kms de propina.

Ens citem al lloc habitual a les 7.30, i com sempre, si no és un és un altre, acabem sortint cap a les 7.50. Fem cap a Olesa amb el nostre amic Eolo,que aquest any no ens deixa ni un dia. La perrita no caça bé ni malament, simplement no caça. Les cames no responen, i és que sabem la pallissa que els hi espera, quant a hores i perfil.

Els kms van caient, encara que no tant ràpid com voldríem, i en els 45 minuts més o menys habituals, coronem la rotonda d’Olesa. Però encara havíem de fer molt més que la distància màxima que mai havíem recorregut en bici, però la tourné per les diferents contrades de la geografia catalana havia de continuar. Amb el massís de Montserrat quasi omnipresent, testimoni de les nostres evolucions, seguim escalant fins a Esparreguera, Pierola (pixadeta i barreta), Hostalest de Pierola i Piera. Ja diuem 45 kms, però encara havíem de fer més del que mai havíem fet, així que fem via cap a Igualada, passant primer per Vallbona d’Anaoia i Capellades. Més pujades i més vent en contra. A Igualada omplim de nou bidons i un altre trocet de barreta. Ara toca desfer el camí per tornar a Piera, tram favorable i amb el vent a favor, que ens fa completar-ho ràpidament. Sense més dilació, doncs, agafem el trencall que ens porta al primer pas per Sant Sadurní, també molt ràpid, on aprofitem per re-aprovisionar-nos d’aigua i menjar barreta i plàtan. Ja portem 100 kms.

Ara toca el tram novedós, i després de preguntar a un ciclista llogarenc sobre la distància que hi ha fins a Vilafranca, enfilem la carretera a la recerca de la capital penedesenca, per una carretera molt pestosa amb llargs trams de pujada. Després de 15 kms entrem a Vilafranca, travessem el poble i tirem cap a Sant Jaume dels Domenys, per quadrar el quilometratge. En donar la volta, però, jaens adonem que farem algun km extra, doncs no havíem comptat el els kms d’anada i després de tornadaque comporta la travessia de Vilafranca.

De Vilafranca cap a Sant Jaume, amb el vent de nou en contra, ja començo a notar els primers símptomes de defalliment. No així el Sergi, que va tirant com un cohet i esperant-me de tant en tant. A mi ja començaven a sobrar-me els kms, però encara quedava molta tela per tallar.

Molt més ràpida que l’anada desfem el camí cap a Sant Sadurní, on tornem a omplir els bidons. Ja només quedem poc més de 30 kms, però el vent bufa molt fort en contra. El Sergi va bé,però jo més justet. Em trobo bé, les pulsacions són correctes, les cames no em fan mal, però em trobo mancat de forces. Possiblement la dieta del guacamole de la nit anterior m’ha passat factura. O qué collons, que no dono més de si. Les cames fan el ronso, però el meu cap està on ha d’estar, i sé que acabaré sense problemes, al ritme que sigui. Déu meu! quines ganes tinc de baixar-me de la bici i córrer un Marató…

El Sergi continua fent la goma camí de Gelida i Martorell. I pim pam pim pam, ens plantem a Molins, amb la satisfacció del deure complert.

Han estat 6h 50′ sobre el seient per completar 185 kms exigents, res d’autovies.

Personalment, molt content per haver pogut fer tot el previst, tot i el cansament, i al Sergi l’he vist super. Si no arribo a anar jo, segurment s’ho casca en 6h 30′. El temps, a banda del p. vent, ens ha acompanyat, amb un dia radiant, una atmosfera neta, molta visibilitat i un calor més que suportable. No hem patit cap avria ni contratemps. Què més volem. I, a sobre, la meva Tarmac estrenava sabates (us adjunto la foto).

Les noves sabatilles (1)

Les noves sabatilles (1)

Les noves sabatilles (2)

Les noves sabatilles (2)

«Así ha pasado y así se lo hemos contado«

Llàstima que no haguem coincidit tots. Això serà la setmana vinent. De tota manera, la propera vegada que jo faci 180 kms serà a Frankfurt.

Posted in Iron-entrenos | Leave a Comment »

Entreno ciclisme 31.05.09 (by Sergi)

Posted by cnmrtri en junio 3, 2009

De cara al tant esperat IM de Frankfurt, seguim sumant km i km amb les nostres màquines voladores. Aquest cop vam ser el Santos i un servidor, els que vam estar rodant durant unes quantes hores, al ser els únics components del club que no vam anar al Tri de Mataró.

Vam sortir a les 8:00, amb direcció Olesa, sense tenir gaire clar encara el recorregut a fer (130-140km). La primera idea era anar fins a Piera, per a després tornar i fer uns quants bucles martorell – olesa, però com que la temptació per no fer-los de tornada podia ser massa gran, en funció de com estiguessin les cames al tornar, vam decidir seguir fins a igualada, i evitar caure en la temptació…

El temps va ser perfecte per a la sortida ciclista, i tot i fer molt de sol, la temperatura era molt suportable. El ritme inicial no era massa alt, i fins i tot vam deixar passar algun pilotó abans de olesa, per tal de no apretar en els inicis de la sortida, i amb la intenció de fer no drafting (com a calella…), i fer un bon entrenament.

Quan vam enfilar cap a Esparraguera, les primeres pujadetes ja estaven plagades de pilotons de ciclistes del club inserso. Els vam anar passant mentre ells miraven meravellats a aquests dos super cracks que els passaven amb dues màquines apabullants. I d’aquí a Pierola, Vallbona i Piera, passant per un bon grapat de rampetes, que sense ser com les del Turó de l’home, si que em van fer enrecordar de que aquest any, he rodat moltíssim, però les pujades “han brillado por su ausencia”. I precisament per això, vaig aprofitar per a fer totes aquestes rampes amb més força, i sobretot pujant més de pulsacions de lo habitual, per a fer un bon treball de cames.

Aquest cop ens vam intercanviar el paper, perquè era Santos Vinocurov el que va prendre la tàctica de respectar les pulsacions, fent un molt bon entreno IM.

Durant tot el tram, les vistes que anavem deixant a la nostra dreta de Montserrat, eren dignes de menció, retallant-se en un cel blau immaculat (que nyonya ha quedat això, però és que era realment inusual).

El tram Piera – Igualada es va fer algo més pesat, ja que trancorre per un carretera amb bastant tràfic ràpid, i amb unes pujades sostingudes llarguíssimes, però naturalment, també va caure. I un cop a Igualada, i després de carregar els bidons, vam tornar a desfer camí, i aquest cop volant, ja que baixavem molt de lo pujat anteriorment, fins arribar a Piera, on vam girar cap a Sant Sadurní, passant per Sant Jaume Sesoliveres (¿??). Aquest tram va ser ràpidíssim, però duret, ja que hi ha bastant “falso llano”, però com no hi ha gairebé transit, i és molt recte, convida a acoplar-se i fotre tota la matraca. Vam disfrutar molt.

El tram Sant sadurní – Molins, ja no té història, tots el coneixem a la perfecció, però va ser curiós, primer lo ràpid que el vam fer, i segon, lo curt que es fan els 17-20 km que poden haver fins a Martorell, quan ja portes més de 100 km a les cames.

Ja a casa, van sortir 133 km, i lo millor va ser el 28 km de mitja que van sortir. No tant pels 28, que no és cap meravella, sino pel fet que la velocitat no va ser constant, amb trams on anavem els dos parlant i tocant-nos la fava, altres on anavem rapidets, i altres on podent anar més ràpids, controlavem per a no penalitzar després de les pujades. Total, que vaig tenir la sensació de fer una sortida control, bastant bona, i em donar bones sensacions de cara al IM

Aquest cap de setmana toquen els 180 KM ¡!!!!!!!!

Posted in Iron-entrenos | 2 Comments »

Entrenament 08/03/09

Posted by cnmrtri en marzo 10, 2009

Ens presentem amb la puntualitat que ens caracteritza (començant pel menda lerenda), i fem cap cap a la nostra estimada autovia.

Som una molt bona representació del club: Domenech, Lluís, Pere, Santos, David, Paco i Sergi. Més tard s’uniria al grup Xavi alias “elite”, que havia anat a fer el Tibidabo per estirar una mica les cames.

El tram d’enllaç molins- autovia el fem al “tran tran”, i en quan entrem a l’autovia, posem la directa a lo ironman style.

Com a nota a destacar: Santos va estar tirant del grup a la anada, i a la tornadaa que ningú s’ho ha cregut!!! El tio s’amaga més que un putilla, i que ho facin les incorporacions més recents, té la seva excusa, però algú tanbregado en mil batallas”… Lluis, ves preparant el trofeu al más xupón, que ja té adjudicatari (espero que al IM no el descalifiquin per anar xupant roda continuament ¡!!)

Tornant a la bici, vam anar a velocitats normaletes però constants de 35-37 (segons el presi), fins a la última rotonda d’abans d’enfilar cap a peus de costa, on vam fer una paradeta per a menjar una mica, i on el Pere, després de fotre molta pressa per a que ens tornessim a posar en marxa, va treure la cadena i va fer de McGiver per a posar-la. A tot això el Xavi va contactar amb nosaltres, i vam recollir al Lluis que estava esperant a la rotonda de peus de costes (a part de que segur que va anar a 50km/h, nosaltres vam fer una petita migdiada mentre el Pere posava la cadena…).

La tornada la vam fer per l’interior, i sortint de Viladecans vam tornar a engegar el turbo per a que la gent no es parés a agafar cargols. Vam tornar a parar a la rotonda d’entrada a Sant Vicenç per a reagrupar. Allí es va separar el grup: uns vam anar direcció olesa, per a completar els 90 km, i uns altres van dirigir-se cap a molins. 

 Carretera Molins- Sant Boi-Les Botigues-Sitges-Sant Pere de Ribes - Molins 08-03-2009 Carretera Molins- Sant Boi-Les Botigues-Sitges-Sant Pere de Ribes - Molins 08-03-2009, Elevación - Distancia

Menció especial mereix el Sr. Domenech, qui a part de saltar a totes les pujades (cosa que després va pagar quan vam anar a correr), té un lleuger tic quan van en bici i veu alguna fèmina: es posa de peus a la bici, tira el cul enrera, i fa un moviment característic, acompanyat d’uns sons molt peculiars. Es tal la seva fixació, que vam parar en un semàfor per a esperar a que parés un cotxe amb dos nenes que haviem vist, i que semblava que sabien de que anava la vida…

Però tornem a l’entreno: tot i que el Paco deia que volia fer més km, vam girar cua per a tornar a Molins, on ja es van quedar Santos xupoptero man, i Paco Xacobeo power. David, Domenech i jo (Sergi) ven anar a correr, amb la esperança de trobar al Pere fent la rierada, com ell ens havia dit.

Però també es va escaquejar. No detallaré l’excusa que em va donar posteriorment, perquè no vull que penseu malament d’ell… total que anem a correr, amb l’agradable sorpresa de veure que a mesura que passaven els primers km la cosa anava millor, acabant a un ritme molt decent. Uns 11 km on vam tenir de tot tipus de sensacions, i on ens vam anar adelantant mutuament durant gairebé tot el trajecte, per acabar els 3 junts, amb més cara de felicitat per l’entreno fet, que de cansament (que també!!).

Correr Molins- Rierada- Molins 08-03-2009 Correr Molins- Rierada- Molins 08-03-2009, Elevación - Distancia

En fi, molt bon cap de setmana d’entreno, i esperem que es repeteixin molt sovint aquests sortides multitudinaries, que fan que l’un per l’altre tothom fem una mica més i millor del que ho fariem sols.

Posted in Iron-entrenos | 1 Comment »