Divendres
Quedem l’expedició al complet a la terminal nova de l’aeroport, on després de nuestros más y nuestros menos per a embarcar la bici, emprenem el viatge. Excepte per part del Dume, la resta teniem un estat no se si dir d’excitació, cagalera o nerviosisme contingut (fins i tot el Jaume, que va venir a deixar al Dume, i que no sortia fins al dia següent).
Arribem a Frankfurt i de cap a l’hotel. Aquí ja es va fracturar una mica el grup: alguns a sopar, altres a fer de papes amb el nen, altres al seu hotel a fer no se que (Lluis….).
Dissabte
I al dia següent, recollida de dorsals, entrepans del copon a subway, boda de motards roqueros a l’edifici contigu a on donaven els dorsals (römer platz), i tots a portar les bicis al llac. Naturalment amb els contratemps que suposa anar en grup nombrós: uns van lents, els altres massa ràpid, uns perden la documentació, els altres se duermen en los laureles. Però al final tots aconseguim deixar els trastos a la T1, on ens assignaven un voluntari per cap per a acompanyar-nos a deixar la bici, i explicar-nos que teniem que fer a l’endemà.
Donem una volta per la zona del llac, i veiem ja el recorregut marcat amb les boies. Curiosament, no vaig tenir la sensació de que fos molta distància. Suposo que ja vaig començar amb la tàctica de positivitzar-ho tot, i no veia problemes enlloc, i tot era factible (que no fàcil). A tot això, jo tenia la companyia dels meus pares, germana, cunyat i la meva super dona i el Sergi Jr. Agrair a tots la seva presència i suport, i als meus companys d’expedició, les atencions prestades al Sergi Jr, que és un torbellino i tothom va tenir gestos carinyosos cap a ell.
De tornada cap a Frankfurt la Maria, Sergi Jr i jo vam anar amb la meva familia, i ens vam tornar a trobar amb la resta més tard per a atracar un supermercat, pensant en l’esmorçar del dia D.
El sopar previ al dia D el vam fer tota la comitiva triatlètica junta, i vam fer una porra per a veure quins temps deiem tots que farien els demés. Lo més collunut és que la majoria vam apropar-nos moltíssim als temps que vam fer realment. Això és que tots vam fer una cursa més o menys sense grans problemes, dins del que és un IM. Aquí van caure unes quantes cerveses, seguint el consell del trainer, per a veure si podiem dormir bé, però a mi no em va ajudar gaire. A les 23:45 encara estava despert, i tocaven diana a les 03:50.
Diumenge dia D:
Després d’esmorçar baixem el Jaume i jo, i trobem puntual al Lluis (no així al tardón del Santos). I ens fotem a 1 dels autocars a disposicó nostre, que sortia desde el mateix hotel. Jo ja em vaig desmarcar, intentant evitar nervis innecessaris, i em vaig enxufar la musiqueta fins al llac. La cara de la gent a l’autobus era de calma tensa. Tothom sabiem que ja no hi havia volta enrera, i que tot el fruit de l’entreno el teniem que demostrar en el que podia ser un gran dia. Els qui em coneixeu sabeu que tot i anar bé de cames, un dels meus punts forts és el cap, la planificació i la motivació. Doncs gràcies a la bona planificació, i a la calma i l’estat positiu en que anava (recordes Jaume: avui tot és perfecte ¡!!!), ni em vaig immutar quan vaig arribar a la bici, i vaig trobar-me la roda del davant punxada. Tenia temps, material, feia bon dia, i el Jaume em podia ajudar. Així que vam canviar la roda en un plis plas, i a seguir: volta de rigor veient a tots els beneits als que anavem a guanyar, visita al Sr. Roca, neoprè i cap a l’aigua. Ens desitgem tots sort i prenem posicions. Santos i jo vam situar-nos en primera fila, i vam estar uns 10 minutets surant a base de moure peus i cames (bon escalfament). Si ens volien guanyar, que ens adelantessin ¡!! No feiem més que repetir-nos que el gran moment ja havia arribat. Estavem emocionats, i no vaig percebre cap senyal de por, tot i que si de respecte. I es dona la sortida ¡!!!!!
Natació:
En contra del que m’havien recomanat, vaig agafar la linea de les boies, perquè em va semblar que el ritme era bo, i no hi havia gaire òsties. L’aigua era neta, fins i tot si feies algun glop involuntari estava bona (seria que tant positivisme m’estava afectant)? Hi havia tanta gent, que jo no sabia si m’adelantaven a mi, o si jo adelantava, perquè de cop i volta estava amb dos tios a banda i banda, i de cop i volta no hi havia ningú, i després san torne-m’hi. Jo només pensava en allargar la braçada, i deixar que el cos fluís. Quan vaig sortir la primera vegada no vaig voler mirar el temps, per precaució. Vaig sentir com la Maria em cridava, i la vaig veure encaramada a una espècie de tarima amb el Dume, i animaven com a bojos. Per a mi això va ser: SUBIDON SUBIDON. I pum tornem a l’aigua, i més del mateix. Total que surto i miro i 1 hora clavada. OEOEOEOOEEOEOEEEEE quina trempera !!!!! Faig la transició, i em pixo mentre em trec el neoprè per a lubricar la gespa !!!!!
Bici:
En 1h 05 ja estava rodant amb la bici, i no feia més que dir: no et passis i no t’emocionis… tu segueix la teva planificació ¡!!! Segueix les pulsacions i la cadència… cadència ????? Ostia put… és la primera vegada que em falla el cadenciòmetre desde que tinc la bici. Però no passa res, avui tot és perfecte. Les pulsacions em diran com tinc que anar, i a hores d’ara, puc saber a quina cadència vaig sense veure el numeret (tantes autovies fan que un aprengui, no?). Tirem cap a Frankfurt, i ja comencen a passar maquinorros amb rodes estratosfèriques tirant de plat com a cosacos. Però jo a lo meu, i molt concient de voler fer un fair play. Jo no vaig veure pilotons, ni gent xupa rodes exagerats, però hi havia jutges amb moto per tot arreu, i vaig veure com feien cumplir el reglament a rajatabla (10m de distància), i treure amonestacions a bastanta gent (dos d’ells sembla que van aprofitar-se del meu rebufo, i els van pillar infragantis !!!!). Van anar arribant les tres pujades més famoses, amb gent animant com si del tour de frança es tractés. La temptació de fotre un pal i tirar era forta, però jo ho tenia molt clar: volia acabar bé, entrant a meta amb la familia sonrient, i quedava mooooooollllllltttttt per endavant, així que amb paciència i una canya, vaig anar cremant els km. Això no vol dir que anés tocant-me la fava. LA primera volta la vaig passar en 2h 30, i va ser a la segona on vaig treure el peu de l’accelerador, més penalitzat per l’esquena, que per les cames. Però si que vaig disfrutar molt durant tot el tram ciclista. Passant per zona de meta per començar la segona volta, vaig veure al animador del grup, el gran Dume, i poc després la meva dona cridant com una boja (de nou SUBIDON SUBIDON), i comença la segona volta, que ja vaig enfocar totalment a preparar les cames pel trotecito que m’esperava després.
L’entrada a T2 també molt emocionant, amb la meva familia cridant, i milers de persones animant-nos.
Run:
És increible com es relativitza tot en funció de les circumstàncies. Recordo la mala òstia que tenia fa unes quantes setmanes quan tenia que anar a fer els rodatges de 30 km (només 2 en tota la temporada), i ara, sortint de boxes, pensava: vinga Sergi, només falta la marató i això està fet ¡!!!!!! Igual que a la natació, durant la bici no mirava per a res el temps, i quan vaig sortir a correr, i vaig veure que havia fet 5h 31m en la bici (i si que hi havia 180km), la moral em va pujar pels núvols. Just sortir de boxes estava la meva dona, a qui li vaig fotre un petó dels de película, per a iniciar la primera de les 4 voltes de la marató. Tot i que sabia que anava molt bé de temps, vaig marcar-me el meu ritme i no vaig sortir com un cohet. Ja desde la primera volta no feia més que passar a gent, i hi havia molta gent ja caminant. Suposo que tothom segueix la seva estratègia, però no entenc perquè van com a motos amb la bici, per a després caminar gairebé durant tota la marató. A banda i banda del riu hi havia molta animació, suposo que també gràcies que va fer bon dia (a trams bastanta calda), però a mi qui em feia recarregar forces era la Maria i el Sergi Jr i la family,¡!!! Ademés del trainer Dume, qui ens preguntava com anavem, ens donava ibuprofens, en fi, tot un luxe.
Enfilo la segona volta, i aquesta va ser més traidora. Jo veia que anava molt bé, no em feia mal res, i podia parlar tranquilament. Això està xupat, vaig pensar. Craso error ¡!!!! Quan passava de nou per on estava la family, el meu pare em va acompanyar corrents uns 50m (com em va agradar això ¡!!), i jo li deia que això estava fet. Doncs a la tercera volta, no va venir el del mazo, ni la pàjara ni res de res. Es tractava d’un tema mecànic: els quàdriceps feien un mal del copón. Naturalment, era el meu primer IM, la meva primera marató, i tampoc tinc gaire bagatge a la llarga distància. Jo sabia que no era una qüestió de teca, ja que tot i que a partir del km 27 el cos ja no volia ni barretes ni gels (els hi tinc un fastic ara mateix ¡!!!!), havia menjat molt bé. I en cap moment vaig pensar en parar; era només que feien molt de mal. Així que vaig començar a intentat evadir-me de la sensació de dolor, i pensar només en lo poc que faltava per a cumplir un dels meus somnis, fent ademés un temps molt meritori. Va ser quan vaig afluixar per aconseguir arribar bé. És curiós: una de les meves ilusions era acabar sense caminar. Preferia fer 5 minuts més sense caminar, que 5 menys havent caminat (habituallament a part, of course ¡!!). Quan em van posar la pulsera blanca ja només quedaven 3 km, i així vaig anar arribant a la catifa vermella. Encaro la recta paralel.la a la sortida de la T2, gir de 90º a la dreta, i comencen els 150 metres finals. Els primers 70 els passes per un passadís de no més de 1,5 m d’ample, on la gent està abarrotant les valles que limiten el passadís i et van donant la mà. Et sents el tio més ironman del món. Estàs a punt d’aconseguir-ho, i la gent t’ho reconeix. I llavors vaig entrar en els útlims 80m d’èxtasis. Allí estaven els meus, com sempre, donant-me el seu suport. I ara emocionats veient com el seu marit, pare, fill, germà i cunyat, culminava el seu repte. La Maria encara no es deu creure que li digués que saltés la valla quan em va donar el Sergi Jr. Però ho va fer, i vam entrar els tres a meta junts, braços alçats i una sensació de felicitat immensa, per acabar el meu somni en familia. Us asseguro que aquest va ser el millor moment de tot el meu Ironman.
Sergi jr. Sergi i Maria Finish Line IM Frankfurt
En fi, la resta ja és història, i estic segur que hi haurà més IM, ja que tinc tot el que fa falta: la voluntat i les ganes de fer més, un equip i uns companys amb qui dona gust entrenar, competir i passar-ho bé, i sobretot una dona preciosa i fantàstica que em permet fer-ho sense reserves i que m’anima.
He trigat casi més en escriure això que en fer el IM, i al final m’he emocionat recordant els útlims metres. Nens, no deixeu d’intentar fer un. És indescriptible ¡!!!!
Felicitar als meus companys IM, Santos, Jaume, Lluisos (Remón i Planagumà), i Dume, perquè se el que van patir per a fer la cursa. I Pere, digues quan vols fer el teu IM, i allí estarem tots (fent-ho es clar !!!!)
Sergi
CNMR-TRIATLÓ 