Entreno Iron-weekend (by Santos)

Aquest matí hem sortit a fer els kms de la bici de l’Ironman el Sr. Barbero i un servidor.

Això havia d’haver estat ahir, però per por de les previsions meteorològiques, es va produir un canvi de plans, un canvi que no va voler fer la resta de l’equip, que es va trobar amb el líquid element el matí de dissabte.

Per la meva part, el cap de setmana no es presentava amb gaire optimisme, tot i ser un dels meus trets identitaris, com ja sabeu (ejem). Des del dilluns passat arrossegava problemes en la part posterior del genoll esquerre, i dijous vaig provar a córrer 10 kms suaus, amb un resultat completament decebedor. Així doncs, tenia assumit que no podria fer els tests importants del cap de setmana.

No obstant això, vaig decidir anar dia a dia i divendres va tocar nedar al mar amb el Sergi, David, Albert i una amiga de l’Albert que hem de fitxar (una crack). Prova superada.

Dissabte havia quedat amb el Sergi per fer els 30 kms a la carretera de les Aigües. Tot i que pensava que el genoll diria prou i hauria d’abandonar l’entrenament, vaig provar i l’articulació em va respectar. Va ser una sortida progressiva, començant a 4.55 i acabant a un ritme proper als 4 min/km, i amb bones sensacions.

Ja només quedava la bici, ni més ni menys. Després de preguntar per diferents rutes, per no repetir part de la sortida de la setmana passada decidim tirar pel dret i fer el mateix, però amb 50 kms de propina.

Ens citem al lloc habitual a les 7.30, i com sempre, si no és un és un altre, acabem sortint cap a les 7.50. Fem cap a Olesa amb el nostre amic Eolo,que aquest any no ens deixa ni un dia. La perrita no caça bé ni malament, simplement no caça. Les cames no responen, i és que sabem la pallissa que els hi espera, quant a hores i perfil.

Els kms van caient, encara que no tant ràpid com voldríem, i en els 45 minuts més o menys habituals, coronem la rotonda d’Olesa. Però encara havíem de fer molt més que la distància màxima que mai havíem recorregut en bici, però la tourné per les diferents contrades de la geografia catalana havia de continuar. Amb el massís de Montserrat quasi omnipresent, testimoni de les nostres evolucions, seguim escalant fins a Esparreguera, Pierola (pixadeta i barreta), Hostalest de Pierola i Piera. Ja diuem 45 kms, però encara havíem de fer més del que mai havíem fet, així que fem via cap a Igualada, passant primer per Vallbona d’Anaoia i Capellades. Més pujades i més vent en contra. A Igualada omplim de nou bidons i un altre trocet de barreta. Ara toca desfer el camí per tornar a Piera, tram favorable i amb el vent a favor, que ens fa completar-ho ràpidament. Sense més dilació, doncs, agafem el trencall que ens porta al primer pas per Sant Sadurní, també molt ràpid, on aprofitem per re-aprovisionar-nos d’aigua i menjar barreta i plàtan. Ja portem 100 kms.

Ara toca el tram novedós, i després de preguntar a un ciclista llogarenc sobre la distància que hi ha fins a Vilafranca, enfilem la carretera a la recerca de la capital penedesenca, per una carretera molt pestosa amb llargs trams de pujada. Després de 15 kms entrem a Vilafranca, travessem el poble i tirem cap a Sant Jaume dels Domenys, per quadrar el quilometratge. En donar la volta, però, jaens adonem que farem algun km extra, doncs no havíem comptat el els kms d’anada i després de tornadaque comporta la travessia de Vilafranca.

De Vilafranca cap a Sant Jaume, amb el vent de nou en contra, ja començo a notar els primers símptomes de defalliment. No així el Sergi, que va tirant com un cohet i esperant-me de tant en tant. A mi ja començaven a sobrar-me els kms, però encara quedava molta tela per tallar.

Molt més ràpida que l’anada desfem el camí cap a Sant Sadurní, on tornem a omplir els bidons. Ja només quedem poc més de 30 kms, però el vent bufa molt fort en contra. El Sergi va bé,però jo més justet. Em trobo bé, les pulsacions són correctes, les cames no em fan mal, però em trobo mancat de forces. Possiblement la dieta del guacamole de la nit anterior m’ha passat factura. O qué collons, que no dono més de si. Les cames fan el ronso, però el meu cap està on ha d’estar, i sé que acabaré sense problemes, al ritme que sigui. Déu meu! quines ganes tinc de baixar-me de la bici i córrer un Marató…

El Sergi continua fent la goma camí de Gelida i Martorell. I pim pam pim pam, ens plantem a Molins, amb la satisfacció del deure complert.

Han estat 6h 50′ sobre el seient per completar 185 kms exigents, res d’autovies.

Personalment, molt content per haver pogut fer tot el previst, tot i el cansament, i al Sergi l’he vist super. Si no arribo a anar jo, segurment s’ho casca en 6h 30′. El temps, a banda del p. vent, ens ha acompanyat, amb un dia radiant, una atmosfera neta, molta visibilitat i un calor més que suportable. No hem patit cap avria ni contratemps. Què més volem. I, a sobre, la meva Tarmac estrenava sabates (us adjunto la foto).

Les noves sabatilles (1)

Les noves sabatilles (2)

«Así ha pasado y así se lo hemos contado«

Llàstima que no haguem coincidit tots. Això serà la setmana vinent. De tota manera, la propera vegada que jo faci 180 kms serà a Frankfurt.

Entreno ciclisme 31.05.09 (by Sergi)

De cara al tant esperat IM de Frankfurt, seguim sumant km i km amb les nostres màquines voladores. Aquest cop vam ser el Santos i un servidor, els que vam estar rodant durant unes quantes hores, al ser els únics components del club que no vam anar al Tri de Mataró.

Vam sortir a les 8:00, amb direcció Olesa, sense tenir gaire clar encara el recorregut a fer (130-140km). La primera idea era anar fins a Piera, per a després tornar i fer uns quants bucles martorell – olesa, però com que la temptació per no fer-los de tornada podia ser massa gran, en funció de com estiguessin les cames al tornar, vam decidir seguir fins a igualada, i evitar caure en la temptació…

El temps va ser perfecte per a la sortida ciclista, i tot i fer molt de sol, la temperatura era molt suportable. El ritme inicial no era massa alt, i fins i tot vam deixar passar algun pilotó abans de olesa, per tal de no apretar en els inicis de la sortida, i amb la intenció de fer no drafting (com a calella…), i fer un bon entrenament.

Quan vam enfilar cap a Esparraguera, les primeres pujadetes ja estaven plagades de pilotons de ciclistes del club inserso. Els vam anar passant mentre ells miraven meravellats a aquests dos super cracks que els passaven amb dues màquines apabullants. I d’aquí a Pierola, Vallbona i Piera, passant per un bon grapat de rampetes, que sense ser com les del Turó de l’home, si que em van fer enrecordar de que aquest any, he rodat moltíssim, però les pujades “han brillado por su ausencia”. I precisament per això, vaig aprofitar per a fer totes aquestes rampes amb més força, i sobretot pujant més de pulsacions de lo habitual, per a fer un bon treball de cames.

Aquest cop ens vam intercanviar el paper, perquè era Santos Vinocurov el que va prendre la tàctica de respectar les pulsacions, fent un molt bon entreno IM.

Durant tot el tram, les vistes que anavem deixant a la nostra dreta de Montserrat, eren dignes de menció, retallant-se en un cel blau immaculat (que nyonya ha quedat això, però és que era realment inusual).

El tram Piera – Igualada es va fer algo més pesat, ja que trancorre per un carretera amb bastant tràfic ràpid, i amb unes pujades sostingudes llarguíssimes, però naturalment, també va caure. I un cop a Igualada, i després de carregar els bidons, vam tornar a desfer camí, i aquest cop volant, ja que baixavem molt de lo pujat anteriorment, fins arribar a Piera, on vam girar cap a Sant Sadurní, passant per Sant Jaume Sesoliveres (¿??). Aquest tram va ser ràpidíssim, però duret, ja que hi ha bastant “falso llano”, però com no hi ha gairebé transit, i és molt recte, convida a acoplar-se i fotre tota la matraca. Vam disfrutar molt.

El tram Sant sadurní – Molins, ja no té història, tots el coneixem a la perfecció, però va ser curiós, primer lo ràpid que el vam fer, i segon, lo curt que es fan els 17-20 km que poden haver fins a Martorell, quan ja portes més de 100 km a les cames.

Ja a casa, van sortir 133 km, i lo millor va ser el 28 km de mitja que van sortir. No tant pels 28, que no és cap meravella, sino pel fet que la velocitat no va ser constant, amb trams on anavem els dos parlant i tocant-nos la fava, altres on anavem rapidets, i altres on podent anar més ràpids, controlavem per a no penalitzar després de les pujades. Total, que vaig tenir la sensació de fer una sortida control, bastant bona, i em donar bones sensacions de cara al IM

Aquest cap de setmana toquen els 180 KM ¡!!!!!!!!

Entrenament 08/03/09

Ens presentem amb la puntualitat que ens caracteritza (començant pel menda lerenda), i fem cap cap a la nostra estimada autovia.

Som una molt bona representació del club: Domenech, Lluís, Pere, Santos, David, Paco i Sergi. Més tard s’uniria al grup Xavi alias “elite”, que havia anat a fer el Tibidabo per estirar una mica les cames.

El tram d’enllaç molins- autovia el fem al “tran tran”, i en quan entrem a l’autovia, posem la directa a lo ironman style.

Com a nota a destacar: Santos va estar tirant del grup a la anada, i a la tornada… a que ningú s’ho ha cregut!!! El tio s’amaga més que un putilla, i que ho facin les incorporacions més recents, té la seva excusa, però algú tan “bregado en mil batallas”… Lluis, ves preparant el trofeu al más xupón, que ja té adjudicatari (espero que al IM no el descalifiquin per anar xupant roda continuament ¡!!)

Tornant a la bici, vam anar a velocitats normaletes però constants de 35-37 (segons el presi), fins a la última rotonda d’abans d’enfilar cap a peus de costa, on vam fer una paradeta per a menjar una mica, i on el Pere, després de fotre molta pressa per a que ens tornessim a posar en marxa, va treure la cadena i va fer de McGiver per a posar-la. A tot això el Xavi va contactar amb nosaltres, i vam recollir al Lluis que estava esperant a la rotonda de peus de costes (a part de que segur que va anar a 50km/h, nosaltres vam fer una petita migdiada mentre el Pere posava la cadena…).

La tornada la vam fer per l’interior, i sortint de Viladecans vam tornar a engegar el turbo per a que la gent no es parés a agafar cargols. Vam tornar a parar a la rotonda d’entrada a Sant Vicenç per a reagrupar. Allí es va separar el grup: uns vam anar direcció olesa, per a completar els 90 km, i uns altres van dirigir-se cap a molins. 

 

Menció especial mereix el Sr. Domenech, qui a part de saltar a totes les pujades (cosa que després va pagar quan vam anar a correr), té un lleuger tic quan van en bici i veu alguna fèmina: es posa de peus a la bici, tira el cul enrera, i fa un moviment característic, acompanyat d’uns sons molt peculiars. Es tal la seva fixació, que vam parar en un semàfor per a esperar a que parés un cotxe amb dos nenes que haviem vist, i que semblava que sabien de que anava la vida…

Però tornem a l’entreno: tot i que el Paco deia que volia fer més km, vam girar cua per a tornar a Molins, on ja es van quedar Santos xupoptero man, i Paco Xacobeo power. David, Domenech i jo (Sergi) ven anar a correr, amb la esperança de trobar al Pere fent la rierada, com ell ens havia dit.

Però també es va escaquejar. No detallaré l’excusa que em va donar posteriorment, perquè no vull que penseu malament d’ell… total que anem a correr, amb l’agradable sorpresa de veure que a mesura que passaven els primers km la cosa anava millor, acabant a un ritme molt decent. Uns 11 km on vam tenir de tot tipus de sensacions, i on ens vam anar adelantant mutuament durant gairebé tot el trajecte, per acabar els 3 junts, amb més cara de felicitat per l’entreno fet, que de cansament (que també!!).

En fi, molt bon cap de setmana d’entreno, i esperem que es repeteixin molt sovint aquests sortides multitudinaries, que fan que l’un per l’altre tothom fem una mica més i millor del que ho fariem sols.